Hola,

Ja tenim aquí la nova temporada de Liminals. És la tercera. Per a nosaltres això és un avantatge important. Molts de vosaltres ja sabeu les regles del joc i podem començar la partida sense haver d’explicar les instruccions. I també sabem que tenim amics fidels, força simpatitzants, alguns detractors, i moltes possibilitats d’augmentar les nostres xarxes de relacions. Procurarem ser fidels a una fórmula que sabem que funciona.

Difusió creativa o creació difusiva no són més que jocs de paraules per a convocar-vos a explorar i a tenir una actitud creativa en les diferents propostes. Liminal és sobretot un espai de trobada per a compartir una visió crítica de la cultura contemporània. Per a participar en un Liminal només es necessiten dues coses: vehemència i mundologia.

Un dels reptes d’aquest any és millorar en la documentació dels processos. Cada Liminal tindrà una petita publicació, virtual i física.

El més aviat possible us informem del calendari, les dates de reflexió i les d’acció. Aquest any intentarem treballar amb més antelació, tot i que creiem que la improvisació i la precipitació també són importants en els processos creatius.

Si esteu interessades en treballar en algun dels temes ja podeu contactar amb nosaltres. La idea és que si podem plantejar les propostes amb més temps, podrem millorar la seva producció. De moment, aquí van els textes de referència.

Boda, casament

Que venen els zombies

Smells like teen spirit

Moda!

 Homenatge al idiota

Pares separats i catàstrofes naturals són la mateixa cosa

Fins ara,

Pilar i Marc

Pares separats i catàstrofes naturals son la mateixa cosa.

Reflexió: Novembre 2012

Acció: Desembre 2012

Des que la família Kramer, (Dustin Hoffman y Meryl Streep) va plantejar que els fills podien ser una arma nuclear i lacrimògena no ha parat de ploure. Els pares separats han descobert que es podien ocupar dels fills, encara que només sigui per fastiguejar a la ex-parella, i les noves mares coratge afirmen el seu feminisme abraçades als valors més tradicionals de la criança, la casa, la salut i la família. Ha plogut tant que fins i tot els desordres familiars comencen a tenir un aire festiu en alguns anuncis. Però tot i això, al mercat no li convenen les famílies separades. Empobreixen els conjugues i especialment pel què fa als articles de consum més emocional. I aquí, Hollywood funciona com els senyals de tràfic: Totes les pelis de catàstrofes naturals incorporaran un pare separat que s’ha distret de les seves obligacions familiars. La conciliació familiar i la reparació dels desastres naturals comencen a corre en paral·lel fins al feliç final. A ells els agrada la canalla, i als de Liminal ens agraden les pelis de riure i aventures. En aquesta sessió hi haurà crispetes.

 Homenatge a l’idiota.

Reflexió: Octubre 2012

Acció: Novembre 2012

Ja fa uns quants anys que Lars von Trier va reivindicar la figura de l’idiota com a posició política. Tornem a donar-hi una volta. L’idiota és la persona privada del jo social. Idiota és una persona incapaç de presentar-se públicament, sense possibilitats de controlar les interaccions personals, la comunicació impròpia i en definitiva la disciplina en la dramatització del seu jo. Es per això que en els manicomis s’estableixen rutines que anul·len les interaccions creatives.

I fer l’idiota conscientment vol dir anul·lar i insultar les nostres habilitats socials, el nostre jo social i polític. És una forma d’insumissió o de protesta que consisteix en fer el brètol com a via d’afirmació personal. Una manera d’explorar noves possibilitats d’actuació sense les implicacions socials establertes. Un acte reivindicatiu per a denunciar la mercantilització de la nostra vida íntima, de la nostra conducta. L’”idiotisme” no té res a veure amb el surrealisme o la psicoanàlisi que són moviments artístics i culturals passats de moda. L’”idiotisme” nega la psicologia i es concentra en les interaccions personals. I probablement fer l’idiota és molt saludable. Directament us convidem a fer l’idiota. Ara més que mai.

La moda.

Reflexió: Setembre 2012

Acció: Octubre 2012 –

Com ja va dir Honoré de Balzac, la moda consisteix en l’art d’esdevenir “fashionable”, tot un exercici de distinció. Però avui la “democràcia inditex” ens complica una mica les coses, sobretot a les dones. Com es construeix avui l’estil? Suara, en un gest, en una “cita performativa” s’invoca a la totalitat de les industries creatives, (cinema, tv, disseny…). L’exercici de l’estil el comencem a la més petita infància, (“antes muerte que sensilla”), amb la passió per les “Monster Hight”, (mare universitària ven joguines pedagògiques), i l’acabem embalsamades amb una bata barnús a la residència geriàtrica, (no hi ha vida just abans de la mort). Caminar és inventar la naturalitat i vestir-se és decorar l’artifici de la nuesa, (i cadascú troba la seva pròpia fórmula per a sentir-se desitjable). L’elegància es passeja, (mmh, sempre hi ha un no sé què…).

La moda és l’espai social previst per a representar un nou masclisme transfigurat per art d’indústria creativa. I és a la passarel·la on s’explica a les noïes com s’afirma la sexualitat femenina i com s’expressa la rebel·lia… Però si t’agrada ser “fashionble”, si t’agrada ser una “petarda”, balla amb mi aquest Liminal. Vine a remenar el cul a la passarel·la de Liminal Gr.

Smells like teen spirit

Reflexió: Juliol 2012

Acció: Setembre 2012

Si la societat actual consisteix en la celebració permanent de l’amor, la democratització de l’esperit de rebel·lia i la dissolució dels gèneres sexuals en un gran magma d’experiències emocionals de consum, en què deu consistir això de l’adolescència? Quan acaba la infància i quan comença la vida adulta? El senyal és només l’ombra del bigoti? Probablement no ho hem percebut però l’adolescència està a punt de desaparèixer. No té cap sentit que sigui ni una etapa de conflicte ni un forma provisional en la construcció del gènere sexual. Sembla només un perfum, el lleuger record d’un paradís perdut.

Kurt Cobain va donar un himne a la generació X que ara comença a tenir fills adolescents. Una cançó que només en quinze dies va passar de la contra-cultura a dalt de tot de les llistes d’èxits. Potser aquest és el problema d’uns pares que esperen l’adolescència com una etapa prevista i tolerada. Potser és això el què desactiva la seva força. Només la mirada paternalista dels adults converteix en banal la vida dels adolescents, que segur que és tant real o tant fictícia com la nostra.

 

Que venen els zombies!

Reflexió: Juny 2012

Acció: Juliol 2012 –

El vampir és un dolent malèfic i el zombi és un pobre desgraciat posseït pel mal. El vampirisme és una proposta de seducció però el zombi és una calamitat terrorífica. La manera d’evitar els vampirs és no caure en la temptació però no hi ha manera de combatre els zombis. La brutícia, el cos putrefacte, el desordre, la passió desenfrenada sense motiu… Tots sabem el què és un zombi: És una persona posseïda pel capitalisme salvatge, una persona que ha entrat en estat de descomposició personal. Un autòmata que va a treballar sense il·lusió, un ser primitiu atrapat per tots els mals de la vida urbana, l’empresari que practica el mal sense escrúpols… En el zombi la naturalesa corporal entra en putrefacció a causa de la contaminació en una ciutat desbocada pel capitalisme descontrolat. No deixa de ser paradigmàtic que la moda dels zombis arribi en un context de crisi econòmica i social.. Les pel·lícules de zombis són una advertència del puritanisme benestant. La solució és viure en una ciutat domesticada, en un paisatge natural amable i amb unes relacions socials plàcides.

 Boda

Reflexió: Maig 2012

Acció: Juny 2012  —

L’amor és la religió de la postmodernitat. La societat de consum ens proposa aventures intenses vinculades a productes que garanteixen l’emoció en la vida parella. Viatges, joies, perfums o rentavaixelles són els catalitzadors de l’amor. El festeig actua com a forma de reconeixement en la fusió cap a la nova entitat de parella i el matrimoni s’omple d’experiències intenses que relaten la força de la unió. I per tant, en aquest “nuviatge continu”, la boda perd força com a ritual de pas i pren noves formes. O és un tràmit administratiu inconfessable o una relíquia emparentada amb la cursileria victoriana. El seu simbolisme no progressa. La boda és l’antítesi de l’amor postmodern de classe mitja. I davant de tanta espiritualitat amorosa la industria de les noces només pot sobreviure com a simulacre. Una gran mascarada irònica que comença amb les bromes del comiat de solter i continua amb un ridícul conte de fades, de luxe o de quincalleria. La boda Liminal serà quincalleria de basar asiàtic, popular.

Aquest any 2011 hem treballat quatre temes, cadascun d’ells dividit en dues sessions. La primera sessió era de treball, debat i reflexió, amb dues persones convidades especialistes en els temes tractats. A aquesta sessió acudien artistes que després volguessin treballar o presentar propostes per a la sessió d’acció, i en general qualsevol interessat en el tema podia acudir.

La segona sessió era d’acció i presentació de propostes escèniques i creatives, tant dels artistes que havien acudit a les sessions de reflexió com de creadors que tot i no havent acudit a la primera sessió, tenien una proposta que s’ajustava a les línies crítiques i de pensament que s’havien estat treballant.

Els quatre temes de treball de l’any 2011 han estat Cuina escombreria, En contra de l’esport, Burlesque i Genealogia del pirata.

1. – Cuina Escombreria

1.1- Reflexió

La primera sessió de reflexió va ser el 26 de juliol, sobre Cuina Escombreria.

Vam tenir a David Casacuberta i Marco Bellozzi, directors del projecte Gulalab, un espai de reflexió interdisciplinària sobre les relacions entre alimentació, cuina, antropologia gastronòmica i art.

En la sessió ens van donar a conèixer “Gulalab” i les seves col·laboracions i projectes com “Soundfood”, un mapa sonor de les cuines del Casc Vell de Bilbao; o seccions com “Genaro”, un peixater que crea cartells ocupant l’espai urbà i retornant la matèria prima a un espai camp, allunyat de l’alta cuina. També van parlar de la secció de menjars del món que s’envasen en tubs, o la visió que s’ha tingut històricament del menjar del futur, o la secció d’últims menjars que presos condemnats a mort sol·licitaven abans de ser executats. Un altre projecte de “Gulalab” que va iniciar certa discussió va ser el seu generador electrónic de receptes a l’atzar.

A més d’aquests temes, també es va debatre sobre la cuina al món digital, el so al món culinari o la cuina molecular, herència d’alguna manera dels futuristes quant a la seva relació amb la ciència, l’experiència total i la performativitat que ja avançava Marinetti en el manifest futurista.

El debat va ser encès quan vam arribar a la part de la diferència entre menjar escombreria, restaurants de menjar ràpid, i l’alta cuina dels restaurants amb estels michelín, o de la pretenciositat d’alguns restaurants de nomenar els plats o usar tècniques i ingredients de moda.

Es va parlar, en el plànol més social, de la quantitat de menjar malgastat al primer món, del desigual repartiment de recursos alimentaris, de la suposada bondat dels aliments millorats (els iogurts amb bacteris beneficiosos i aquest tipus de menjar) i del saqueig de recursos naturals de la pesca o de la producció agrícola. En aquest sentit, es va repartir i llegir el text del químic Ignasi Dies sobre el model alimentari actual, i d’on surt el menjar i com es produeix, el maltractament animal, els antibiòtics, els transgènics i la pèrdua de biodiversitat. Tots aquests temes van donar com a resultat gairebé tres hores i mitjana de debat i una tertúlia posterior.

1.2- Acció

El 19 de setembre va tenir lloc la sessió d’acció de Cuina Escombreria.

La sessió va començar amb una presentació, per part d’Ignasi Dies, de diversos fragments de documentals sobre els desequilibris socials i ecològics, la pèrdua de biodiversitat, les condicions de producció dels aliments i els perills que té per a la salut la manera en què són tractats industrialment aquests aliments.

Després l’artista visual Andrea Lucio ens va presentar la campanya d’artivisme que va idear a partir de la seva participació en la sessió de reflexió. La campanya portava per nom “E-206, el meu additiu favorit” i consistia en la invenció d’un producte làctic que tenia propietats miraculoses per a la bellesa i la salut dels seus consumidors. Aquest producte es va introduir en un supermercat al costat de la resta de iogurts com si es tractés d’un altre producte comercial. Andrea també va presentar un vídeo amb el registre de l’acció i una sèrie d’entrevistes a consumidors sobre com hauria de ser aquest tipus de producte, quin característiques hauria de tenir, els seus beneficis i les seves possibilitats.

Christina Schültz, artista alemanya establerta a Barcelona, va oferir una hipnòtica sessió en directe de stop motion anomenada “Trashfoodporn”. En ella, Christina ofereix l’elaboració en directe de menús amb aliments com a brioixeria industrial i llaminadures, sobre la base d’allò que la cuina escombreria i la pornografia tenen en comú: la falta de representació dels seus processos, el seu ràpid consum i que ambdues no tenen el propòsit de cobrir les nostres necessitats sinó animar-nos a gastar. Els ingredients, els moviments del stop motion i la música que acompanyava a les imatges recordaven certs moviments sexuals.

Raquel Herrera va oferir la conferència o com ella ho deia (in)conferència “Gastroporno, el menjar que et posa”. Raquel, especialista en comunicació i art digital, va oferir una divertidíssima investigació sobre l’ús de la sexualitat en la comunicació i publicitat de productes i serveis de cuina, restaurants, etc. Vam veure, a través de diversos exemples audiovisuals comentats, com el gastroporno no només ofereix dobles sentits, sinó també extravagants connexions amb la vida, la mort i la sexualitat. El projecte Gastroporno contínua sent investigat per l’autora en l’actualitat i ha tingut una continuïtat en el seu espai de Flickr.

A continuació Vanesa Varela, una de les integrants del col·lectiu Edicions modelo, que es dediquen a la producció d’edicions d’artista, ens va presentar el projecte creat i produït per a l’ocasió “Tuppeo vs Junk Food”. Mentre molts turistes malden per buscar els restaurants de fama, s’imagina l’artista una possible Oficina de Turisme accidental, dels turistes accidentals que es veuen obligats a menjar fora de casa per qüestions laborals, d’horaris, per ser estudiants… i que no poden o volen anar cada dia als restaurants. Per menjar de tupper es requereix de certa logística, i aquesta es pot cartografiar en aquest projecte. Es tracta de l’edició d’un mapa de Barcelona amb els llocs més adequats per poder menjar de tupper, amb senyalització de llocs amb microones, seients còmodes, parcs amb zones de menjador, o banys públics propers. Aquest mapa està disponible a Google Maps i qualsevol pot afegir zones tupper-friendly La presentació d’aquesta cartografia insistia a reclamar uns temps i espais més amables amb el bon menjar, amb el repòs, amb la cura pròpia: més amables, en suma, amb el cos.

La sessió va finalitzar amb un sopar conceptual, amb el menú a càrrec de l’antropòloga i escriptora Ana Valdés, cuinat per Kevin Costello. Amb el títol de “Food Talk” es tractava d’un sopar comentat sobre les raons culturals dels nostres hàbits alimentaris. A partir de sis idees Ana va idear sis ingredients que corresponien a aquests conceptes i el cuiner va fer una recepta a partir d’ells. Els conceptes de cada plat van ser Menjar sense gana, Luxe, Guerra civil, Desdejuny en el camp, Menjar trist i menjar ritual. Els plats anaven sortint i els assistents els sopaven mentre Ana comentava perquè corresponien a aquest concepte, quina era la idea que hi havia darrere i quins ingredients s’havien usat, així com un comentari de les raons antropològiques i culturals d’aquesta associació i com s’havia utilitzat aquests ingredients al llarg de la Història. Per exemple, menjar ritual, que era el plat de postres, tenia com a base el pá àcim i el plat consistia en unes neules d’aquest ingredient.

També es va repartir un fanzine amb textos relatius a la relació entre antropologia i alimentació com el Manifest antropófago d’Oswald d’Andrade i altres materials.

Durant tota la tarda havia estat a l’entrada situada la instal·lació del madrileny Col·lectiu Danys Col·laterals, amb títol “Visiti el nostre bar”

La instal·lació es basa en la idea que el consum és per si mateix ideologia, i es pot relacionar amb doctrines polítiques oficials. Al març de 1939, després de la victòria de l’exèrcit de Franco, les principals empreses que operaven a nivell nacional, comencen a fer pública la seva postura de suport al règim, camuflant-la en les campanyes publicitàries que apareixen en els periòdics de tiratge diari. L’homenatge rendit al dictador sobrepassa els paràmetres publicitaris per endinsar-se en el terreny de la propaganda política.

En aquesta instal·lació s’han recreat productes de consum de l’època amb l’etiquetaje original, després de ser consultats en l’hemeroteca periòdics de l’època. Les etiquetes recuperades mostren aquest suport a Franco per part de moltes empreses nacionals en actiu actualment. La proposta feia reflexionar sobre els posicionaments ideològics darrere de marques de consum habitual, i aquests productes podien ser consumits pel públic en els intervals de les actuacions de Cuina Escombraries.

Alguns dels materials resultants o utilitzats en aquesta sessió estan penjats a la web de Liminal GR amb l’objectiu de difondre aquestes produccions i fer-les arribar a qualsevol interessat que aquell dia no pogués assistir. Es pot consultar online la presentació de Raquel Herrera, el fanzine amb els textos, l’edició del Tuppeo, o la llista de reproducció de documentals d’Ignasi Dies.

http://liminalgr.org/2011/09/cocina-basura-%C2%*BFque-ens-queda/

Es poden veure alguns vídeos de les presentacions aquí:

http://vimeo.com/32850964

http://vimeo.com/32856937

http://vimeo.com/32859156

http://vimeo.com/32957664

http://vimeo.com/32959014

2. – En contra de l’esport.

2.1- Reflexió

Per a la sessió de reflexió, que va tenir lloc el 29 de setembre, comptàvem amb Rafael Camps, filòsof i professor, i el realitzador audiovisual i programador Félix Pérez-Hita. Tots dos van explicar la seva postura davant aquesta radical i polèmica afirmació. D’una banda Rafael va sostenir que als carrers els nens ja no juguen, ni tan sols als pobles, com en el qual ell viu. Venia observant que el carrer és un terreny del que ha desaparegut el joc, la llibertat del nen, allò lúdic, i s’ha sustituit per l’entrenament els divendres a la tarda en un poliesportiu, amb un equipament (uniform) i un entrenador que els indica com s’han de moure i com exercitar-se, convertint l’impuls natural dels nens de córrer amb d’una pilota en una activitat normativizada, vigilada i regulada.

Per la seva banda Félix posava l’accent en la competitivitat i els valors d’agressivitat i violència que fomenta l’esport convertit en espectacle i negoci. Qüestions com la rivalitat Barça-Madrid, la febre dels gimnasos, el negoci de l’esport d’alta competició, el càstig al cos dels esportistes d’elit, les gimnastes rítmiques o Rafa Nadal, la militarització, l’agressivitat que es mou entorn dels grans esdeveniments, van ser temes per que acabéssim reflexionant sobre la necessitat de tornar al joc en contra de la deportivització. Sí a l’exercici, però no a l’esport, tal com ho coneixem. Anècdotes que van sortir a col·lació com que la notícia que “Pa Negre” era candidata espanyola als Oscar tingués menys importància en la premsa que el fet que Messi tingués avantpassats catalans, ens va fer pensar més en aquest sentit…

2.1- Acció

L’accióEn contra de l’esport va tenir lloc el 21 de novembre.

L’historiador de l’art i especialista en automòbils Luis Miguel Ortego va oferir una conferència visual sobre les retransmissions televisives dels premis automobilístics. A partir de la qüestió inicial de si l’automobilisme ha de ser considerat o no un esport, Luis Miguel feia un recorregut històric sobre com havien estat retransmesos per televisió aquestes carreres, i concloïa en el moment actual analitzant les actuals maneres de narrar aquests esdeveniments, caracteritzats per una excitació màxima amb un mínim d’acció i una consideració d’aquest esport com a tal a causa de les seves característiques de competició pura i zero exercici físic.

Paadin, el dissenyador de la Mosca, i Marc Roig, un dels comissaris de Liminal GR, van dissenyar una campanya de comunicació de guerrilla urbana anomenada “Evita l’esport”. La campanya partia de la idea que l’esport posa en perill conquistes fonamentals en els valors socials com la democràcia, la cooperació, la solidaritat, la coeducació o l’ús de l’espai públic. Aquesta campanya incloïa adhesius, pòster i plantilles de stencil per descarregar, perquè qualsevol pugui fer intervencions urbanes. La divertida presentació de la campanya explicava, com si es tractés d’una campanya d’una agència de publicitat a l’ús, els formats i possibles maneres d’ús, i slogans com “En aquest lloc juguem a la pilota com ens dóna la gana” o “Els àrbitres imposen les regles i eviten la discussió, educa als teus fills en el diàleg”

Félix Pérez-Hita ens va mostrar una selecció de vídeos que il·lustraven les seves idees de l’esport d’elit com alguna cosa dolenta per al cos, l’absurd de les maneres en què l’esport s’ha espectacularitzat, i la sospita que en un esport tan masculí/masclista com el futbol s’amaguen actituds homoerótiques que en negar-se fan flac favor a un sa enteniment de la diversitat sexual. La selecció incloïa vídeos de l’artista francès Rémi Gaillard, material informatiu sobre els problemes de salut de Nadal i altres esportistes, i un altre material creat per Félix per a l’ocasió com el vídeo “El que més enveja em fa”.

Félix també ens va oferir un concert amb composicions pròpies com “Si sí, tu vés-te al futbol” i altres temes a l’estil Brassens i inspirats per Rafael Sánchez Ferlosio, apassionat detractor de l’esport.

L’artista visual gallec i resident a Madrid Rubén Santiago, va presentar un projecte realitzat en 2009 anomenat “En cadena”. Consistia en anar al lloc on es custodia la flama olímpica, encendre allí un cigarret, i recórrer tot el trajecte Atenes – Madrid amb cotxe, fumant un darrere l’altre, encenent un amb la burilla de l’anterior. La destinació Madrid era per celebrar la seva candidatura com a seu olímpica. Rubén ens va explicar el procés de treball i ens va mostrar imatges de la instal·lació i del vídeo realitzat per a la seva exposició en la galeria Off Limits, i ens va lliurar un exemplar del fanzine realitzat amb textos crítics de Daniel Villegas, En el procés l’artista va consumir 750 cigarrets.

A continuació el col·lectiu gallec Fur alle falle ens va presentar el projecte Torneo Passion, mitjançant una performance esportiva i un vídeo. Passion era un equip de bàsquet dels anys setanta que va decidir utilitzar la imaginació, la innovació i la creativitat en l’àmbit del bàsquet, guanyant-se amb això l’expulsió del seu campionat. Iñaki i Vanesa, els components de Fur alle falle van partir d’aquesta experiència per recrear l’any 2009 al barceloní barri de Sant Andreu la seva manera d’entendre l’esport, creant un equip de basket aficionat que recreés les jugades de Passion juntament amb altres noves. Jugades com la Pase Misí, la jugada Conga, o la jugada romana, introdueixen el lúdic i el creatiu en l’esport convidant a ser més gaudit que sofert. En la performance van realitzar algunes de les jugades i els principis d’aquest projecte que continuen desenvolupant.

L’artista visual Christina Schultz va realitzar una performance, a partir de stop motion i dansa, recreant la falsa biografia d’una patinadora. Christina elabora una biografia fictícia basada en fets reals o tòpics de la vida de les esportistes de països de l’est. Christina, que va néixer a l’antiga República Democràtica Alemanya, part de les exigències i l’entrenament militaritzat en aquests països dels seus atletes per a la seva competició internacional en gimnàstica rítmica o patinatge, quan guanyar aquests campionats significava, més que un triomf esportiu, un triomf simbòlic entre potències mundials.

Finalment el col·lectiu Fur alle falle va oferir un concert i acció participativa del grup Els Lolos, projecte musical amb el qual interpreten grans èxits musicals a l’estil hooligan de futbol. Un projecte amb el qual desmunten el gregarisme irracional, la catarsi col·lectiva, el garrulisme, el montonerisme.

A la web de Liminal GR es poden consultar diversos materials com a textos, vídeos i altres materials seleccionats per Félix Pérez-Hita

http://liminalgr.org/2011/09/en-contra-del-deporte-documentos-e-informacion-para-una-reflexion/

http://liminalgr.org/2011/10/en-contra-del-deporte-derivas-salvajes/

http://liminalgr.org/2011/10/en-contra-del-deporte-deporte-nazismo-y-mercado/

http://liminalgr.org/2011/12/mas-material-en-contra-del-deporte/

També es pot veure la presentació i descarregar la campanya de sensibilització urbana “En contra de l’esport” http://liminalgr.org/2011/11/campana-contra-el-deporte-dont-do-it/

3.- Burlesque

3.1- Reflexió

La sessió de reflexió va tenir lloc el 17 d’octubre i per problemes de calendari, va tenir lloc de manera excepcional en el centre cívic Pati Llimona. Va ser a càrrec de Mery Cuesta i Dani Nel·lo. Mery és crítica d’art i especialista en el tema i Dani és músic i programador de les sessions burlesque de l’Apolo. Tots dos preparen el primer llibre teòric que es publicarà en castellà sobre el tema.

La sessió partia de la constatació que el gènere del burlesque s’ha posat de moda però existeix un gran desconeixement sobre el veritable burlesque a causa de la seva mala interpretació per part dels mitjans de comunicació. Dani i Mery van fer un recorregut històric per aquesta manifestació escènica. Situen els seus orígens al segle XIX a l’àmbit anglosaxó com a espai de poder i contestació femenina, com a oposició a l’encotillament del cos per part de la moral victoriana. Es passa per altres etapes en el qual els homes descobreixen les possibilitats econòmiques d’aquest espectacle i la dona passa de ser subjecte a ser objecte. El burlesque passa al cinema i perd una altra part de la seva essència, l’escènic. Així fins als nostres dies en què s’ha recuperat part de les característiques dels seus orígens amb l’anomenat neoburlesque, en el qual prevalen el empoderament de la dona de la seva pròpia sensualitat, allunyant-se de la reificació sobre el seu cos, i recuperant el to de paròdia i els valors subversius inicials.

3.2- Acció

La sessió d’acció es va realitzar en el Antic Teatre el 13 de desembre.

La vetllada va començar amb una performance musical a càrrec de Cruceros Perfidia, que van reinterpretar el tema musical “Fes-me mal, Johnny” de Boris Vian mentre l’actriu Carolina S. interpretava el tema amb el seu cos i amb ombres, en una història en la qual planeja la transgressió, el pecat i el penediment.

La performer d’origen israelià Noa Reshef va realitzar “Cerrado 2 veces”, un número de burlesque creat per a l’ocasió que partia de la idea del cinturó de castedat i examinava el concepte d’obert i tancat dins d’un context de sexe i les seves normes habituals.

Li va seguir una sessió de vídeos de Societat Doctor Alonso, composta pel director escènic Tomás Aragay i la ballarina i dramaturga Sofia Asencio; i del videoartista i performer Fran Blanes. El primer es tractava de “Postres”, una peça audiovisual que jugava en el més estricte sentit amb formes corporals que es feien passar per altres en una exploració lúdica del cos. Fran mostrava “Wo-man”, el registre d’una performance de carrer realitzada en el 2011 l’en la qual transgredía el concepte de gènere i reflexionava sobre la seva construcció social, imaginària i política.

A continuació The Makoshettes, la primera companyia catalana de dansa tribal, que busca la fusió entre estils com la dansa hindú, les polinèsies, el jazz o el hip-hop, van oferir un show de burlesque clàssic barrejat amb diversos estils tribals, el seu Cabaret “Jilted” recreava el cabaret dels anys vint, les pin-up, la sensualitat i l’elegància del període entreguerres fusionat amb el tribal.

L’artista visual Ramon Guimaraes va realitzar “Being Burlesque”, una proposta produïda especialment per a l’ocasió. Va crear una ficció en la qual el comissari d’exposicions Alex Brahim, en el cursos de les seves investigacions, havia descobert un material inèdit que suposava una revolució per a la historiografia oficial del burlesque. El material era presentat per Alex en una sort de conferència clàssica, amb diapostives i vídeos que representaven material fílmic d’arxiu però que en realitat havien estat produïts per l’artista. En la conferència es presentava aquest material “inèdit” dels anys 20 recuperant a dos artistes del gènere desconegudes com Miss Baloons i Miss Zippers. Durant la conferència, ambdues sortien des de darrere de la pantalla on les seves imatges eren projectades i realitzaven un show de burlesque real que acabava amb una intervenció de tot el públic. La intenció de Ramon Guimaraes era jugar amb el real i el ficcional, amb les identitats i la seva performatividad, jugant amb l’atenció i la credibilitat innata a les maneres del discurs tradicional.

Les transicions entre cada actuació van ser amenitzades pel Dj de la Muerte, que va realitzar una selecció de temes especial per a aquesta sessió de Liminal GR, punxats en vinil, amb estils burlesqueros com l’Exòtica, el Lounge, Swing, Spy-jazz, Surf, Rockabilly o Doo Woop. Alguns d’aquests temes són recuperats de vinils de col·leccionista i música que actualment és impossible trobar en format digital ja que mai es van tornar a reeditar.

La selecció d’aquesta arqueologia musical del burlesque podrà trobar-se en breu en un doble recopilatori que Dj de la Muerte posarà pròximament a la nostra disposició a la web de LiminalGR.

Vídeo de l’actuació de The Makossettes: http://www.youtube.com/watch?v=ebl4jogbjbm&context=c29ae1adoegstopdskjj-b48e3vqkarop-p0hlk4

4.- Genealogia del pirata

4.1- Reflexió

Per a la sessió de reflexió comptàvem amb l’especialista en programari i cultura lliure Antònia Folguera, i amb el realitzador i comissari Andrés Hispano. La sessió va tenir lloc el dia 3 de novembre. Andrés va establir un recorregut històric pel mite i la iconografia pirata, des de la pirateria del Carib fins a la manera en la qual el cinema ha vist al pirata, sempre com un heroi individualista i romàntic molt ajustat a l’ideal nord-americà de personatge rebel fidel als seus principis enfront d’una autoritat abusiva. Intentant desmitificar al pirata, es preguntava si aquesta rebel·lia no estava ja prevista en un context que per a la seva subsistència consenteix aquest tipus d’actitud fora del sistema i si en realitat el pirata el que volia no era sinó els béns que els altres tenien, però per la via ràpida.

Antonia per la seva banda va parlar dels orígens del programari lliure i de com la xarxa s’autoregula, igual que els mars dels pirates, per lleis pròpies desenvolupades pels seus mateixos navegants. Va diferenciar entre els actes pirates realitzats pels hackers i els realitzats pels crackers, ja que encara que els mètodes s’assemblen, no són iguals les finalitats ni els ideals que mouen als uns i els altres. Finalment va exposar i va analitzar arguments sobre la cultura lliure que van ser debatuts pels assistents.

4.2- Acció

La sessió d’acció de genealogia del pirata va tenir lloc el 19 de gener a causa que el dia en què estava programada inicialment, el 27 de desembre, la sala es trobava en obres i vam haver de retardar la presentació.

La sessió va començar amb l’artista argentí establert a Barcelona Fran Blanes. Va presentar “Seapaña”, una performance que va realitzar amb motiu de la fira ARCO de 2009 en la qual venia samarretes de manera il·legal en la fira fins que el personal de seguretat li feia fora del recinte. Aquesta acció de guerrilla contra-publicitària plantejava qüestions sobre la producció massiva actual de l’art contemporani i rellegia de manera alegal símbols d’un Estat que existeix però que la seva manipulació irònica els converteix en un Estat inexistent. Vam veure el registre en vídeo d’aquella performance i un making of.

A continuació es va desenvolupar l’acció “Corsario” de Daniela Ortiz. L’artista peruana resident a Barcelona va realitzar una edició d’artista per Liminal GR consistent en un dvd amb un documental sobre la situació política de Somàlia i l’explotació econòmica dels seus recursos naturals per part d’empreses europees, que ha provocat un fenòmen de pirateria per part de grups somalis que segresten vaixells d’aquestes companyies i apareixen com a bàrbars àvids de diners. La situació política del país i el conflicte econòmic no està present en el tractament mediàtic d’aquest assumpte, cosa sobre la qual crida l’atenció l’artista amb aquesta edició, que es va repartir amb la sala a les fosques, il·luminada tan sol per un logotip projectat creat per l’artista.

Després d’això l’artista visual i dissenyador gràfic Toni Tena va presentar l’edició d’artista creada per a aquesta ocasió “Contraeconomía”. L’artista es basava en un dels signes més visibles del mercat negre dels continguts, el famós top manta i en concret en els fluxos econòmics que li envolten, així com la criminalització i la persecució de la part més feble d’aquest model de negoci, el venedor, normalment un emigrant sense papers. La presentació feia un recorregut d’aquest fenomen a la ciutat de Mèxic DF, i l’edició va ser repartida als assistents des d’un top manta. L’edició consistia en una sèrie de DVDs a la manera de les còpies de pel·lícules piratejades al top manta, però amb continguts d’actuacions succeïdes en les sessions anteriors de LiminalGR. Toni va piratejar el propi LiminalGR.

L’artista multidisciplinària i compositora egariense Marinetta va presentar el concert-performance “Pirates vs. Corsarios” Es basava en la idea de la patent de cors, és a dir la protecció que un país oferia a un pirata per exercir la pirateria però patrocinada i emparada legalment. Marinetta, amb la col·laboració d’Ivan Arnau, Takashi Fujimori, Jorge Domènech i Geraldine Escobar va piratejar per a l’ocasió temes musicals convertint-los en versions d’electro-house. Durant l’actuació es va passar un cofre en el qual els espectadors podien pagar cinc o deu cèntims, a voluntat, amb la qual cosa l’actuació tenia un ànim de lucre i es convertia en il·legal segons la legislació de drets d’autor. Aquest cofre amb la recaptació serà enterrat per l’artista i la seva ubicació mostrada en un mapa del tresor. Aquesta acció posterior serà gravada en vídeo i penjada a la web personal de l’artista.

Seguidament Daniel Granados va presentar un projecte que va realitzar Producciones Doradas amb el Festival Zemos98 del 2011 anomenat “Macarena, versions domèstiques des del Procomú”. Daniel és el fundador de Producciones Doradas, una productora barcelonina que compagina l’edició de discos publicats sota llicencies CC amb la investigació sobre els nous usos de la música. El festival Zemos98 i Produccions Daurades es van llançar a revertir aquest tema amb grups que havien format part de la programació del festival com a Manos de Topo, Fluzo, o Pony Bravo, en una edició de versions d’aquesta coneguda cançó. La Macarena, que va fer milionaris a Los del Río, és en realitat una cançó popular basada al seu torn en una marxa militar pertanyent al domini públic. Els veritables autors que van convertir aquesta marxa militar en una cançó popular de la qual després es van beneficiar Los del Río, mai van rebre un euro per això.

Daniel va presentar el CD de versions i va realitzar un recorregut arqueològic dels orígens del tema basant-se en la investigació realitzada per Pedro G. Romero i el seu èxit mundial a partir de la versió de Los del Río remezclada per Fangoria. El CD es pot escoltar en http://13festival.zemos98.org/versiones-domesticas

El següent va ser una performance a càrrec dels joves artistes catalans Antoni Hervas i Quim Packard anomenada “Tómame”. Tots dos artistes realitzaven una actuació performática musical basada en la mitologia i la iconografia de les sirenes i els perills que el mar ofereix als mariners i pirates. Usant com a excusa un manuscrit que tot mariner desitja posseir, aquest relat postmodern relatava la manera en què la pérfida dona híbrida els envia a un fatal viatge final. El ball, amb participació del públic, terminava amb la pluja de fanzines, aquest manuscrit que el pirata solament aconsegueix després del seu pas per la mort.

La performance va ser creada per a l’ocasió a partir d’un treball de llarg recorregut en el qual Antoni Hervas explora la mitologia de les sirenes. El fanzine, creat per Quim Packard, és una edició limitada que recrea amb l’eina del dibuix i de forma lúdica i humorística l’univers creatiu d’Antoni barrejat amb el seu propi univers personal.

Finalment la vetllada va acabar amb un concert de la banda creada per a l’ocasió Dissidents de l’Orfeó de Minsk. La formació, composta per músics d’àmplia trajectòria del panorama català, va interpretar versions lliures de temes que van ser one-hit-wonder, d’artistes que van crear un èxit que mai es va tornar a repetir, com Glenn Medeiros o Sabrina Salern. Sol coincidir que els artistes d’un només èxit són els més destacats defensors dels seus drets d’autor. Les versions entre swing, jazz i pop, van ser interpretades per aquest quartet format per veu, bateria, ukelele i baix, o el que és el mateix, per Dani Alvarez, Choan Gálvez, Oriol Roqué i Pau Aguilar.

Corsario de Daniela Ortiz – part del material de la seva edició d’artista es pot veure aquí http://vimeo.com/35268264

Presentació de Toni Tena http://liminalgr.org/2012/01/genealogia-del-pirata-presentacion-de-toni-tena-contraeconomia/

NÚMEROS CANTEN:

Total de propostes:

Debats/sessions de treball i reflexió: 4

Sessions d’acció: 4

A les sessions d’acció:

Conferència/presentació: 6

Acció d’artivisme: 1

Performance teatral/musical/artistica: 8

Edició d’artista: 6

Instal·lació: 1

Sopar comentat: 1

Campanya comunicació: 1

Concert/set musical: 4

Videoart: 3

Dansa: 1

Propostes creades específicament per a / a partir de Liminal GR: 21

Propostes presentades a Liminal GR no produïdes específicament: 11

Total: 32 propostes creatives a les sessions d’acció.

Toni Tena de “Contraeconomía” Presentación que hizo en Genealogía del pirata (PDF)->(ttpresentacion).